El dijous passat vam rebre la visita del Josep-Francesc Delgado, l'autor del llibre de poesia que hem llegit a classe: "Paraules per endevinar" (Ed. Barcanova). Durant una hora i mitja li vam poder fer un munt de preguntes sobre la seva feina d'escriptor, sobre quins són els seus llibres preferits o com s'ho fa per escriure les endevinalles del llibre.
Ens va explicar un munt d'històries com, per exemple, perquè havia escrit tantes novel·les sobre l'Himàlaia. La seva germana havia d'anar amb una de les primeres expedicions a l'Everest que es van fer des de Catalunya. I com que -per qüestions familiars- no hi va poder anar, ell va escriure "Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent" on la protagonista era una noia alpinista. Per cert, Sagarmatha és el nom nepalès de la muntanya que els occidentals anomenem Everest.
També ens va parlar de com havia après a llegir i escriure… als 10 anys! I de com saber escriure l'havia ajudat a canviar coses. Com quan, gràcies a una redacció sobre els víkings explicant que ells havien arribat a les costes americanes abans que Cristòfor Colom, aquell dia al pati van canviar el futbol per una mena de joc de víkings on ell -que amb el futbol tenia les de perdre- es va convertir per un dia en el que manava.
Va dir que ens explicaria dos moments més, als 13 i als 17 -crec recordar- però després se'n va oblidar. O sigui que li haurem de demanar que ens ho expliqui per mail, o que ens ho comenti en aquest blog. Ja ho veus, Josep-Francesc, no has acabat la feina a la Múnia!
Al final de tot plegat ens va signar els llibres i li vam regalar unes catànies i un llibre d'endevinalles fet per nosaltres mateixos. Aquí el teniu. N'estem molt orgullosos! Aviat l'August ens en donarà una còpia per a cadascun. I aviat penjarem al blog un quadern virtual perquè el pugueu llegir i provar d'endevinar de quins animals parlem:
Però no acaba aquí. L'endemà vaig rebre un correu de l'autor on feia una supervaloració de la seva visita a la nostra escola a l'encarregada de la Institució de les Lletres Catalanes. Ens deixa pels núvols! Us ho adjunto a continuació perquè ho llegiu i us poseu encara més contents! Gràcies, Josep-Francesc, per aquestes boniques paraules!
Un matí fred i boirós del 26 de gener del 2017 vaig agafar el cotxe sota la pluja. Les carreteres del Ripollès i el Berguedà eren tallades per la neu que havia caigut el dia 25 i des de la Garriga on visc el Montseny es presentava cofat amb un bon barret blanc glacial i immaculat. Sortir del llit feia mandra.
Podria explicar més d’un trajecte aventurat anant a escoles amb la campanya de la Institució de les lletres catalanes d’autors a les aules. En segons quines circumstàncies esdevé una temeritat que em motiva perquè s’assembla a les aventures alpinístiques d’algunes de les meves novel·les i no obstant això el seny desaconsellaria no encetar alguns dels trajectes... És una part de les trobades amb alumnes que queda en la intimitat de l’autor sol davant del perill d’una carretera desconeguda, sotmesa a les inclemències de la climatologia o dels accidents geogràfics inesperats.
Per sort el meu destí aquell dia era al Penedès, al poble de la Múnia i a l'escola del Castellot i la neu no hi havia arribat. Els alumnes de sisè de primària havien llegit un llibre meu d'endevinalles, "Paraules endevinades" publicat per editorial Barcanova, i només això ja animava a anar-hi perquè la majoria de professors només fan llegir narrativa i dissortadament la poesia cada cop desapareix més de les activitats lectores. És una situació trista perquè poetes com Joana Raspall o Núria Albó ens demostren a cada vers que la poesia és necessària i essencial en la formació de la intel·ligència emocional dels vailets.
Conec l'August Garcia, el professor d'aquells infants, de fa anys i sé com treballen, ell i la seva dona, la Mònica Gispert, a qui conec des que estudiàvem a la mateixa escola als setze anys, són dels millors professors que he conegut.
L'estat de les carreteres em va fer arribar a l'escola a quarts de deu i aleshores vam encetar el que havíem acordat; faríem un col·loqui. Un col·loqui no surt bé si no es prepara. Els alumnes havien acordat les preguntes amb el professor, les havien escrit a l'ordinador i tothom tenia la seva pregunta i un ordre establert per preguntar-la. De manera que la sessió es va desenvolupar amb tranquil·litat i de manera endreçada sense que ningú hagués d'estar ordenant res perquè tothom sabia què havia de fer. Vam estar amb preguntes i respostes una hora i mitja seguida i sense parar.
En acabat els alumnes em van regalar unes catànies, uns bombons típics de la zona que són molt bons, i un llibre format per l'endevinalla que cadascun d'ells havia elaborat basant-se en les meves. Era una feina excel·lent, que potenciava la capacitat creativa dels alumnes, és a dir, la capacitat que els pot donar més eines de futur en aquest món robotitzat que ja ens envolta i ens envoltarà més. Ja ho va dir Einstein, l’amor és la força més poderosa de l’univers i la imaginació no es queda pas enrere. Construir un llibre d’endevinalles amb els alumnes vol dir que els l’has fetes estimar i que tot estimant-les has excitat la imaginació dels vailets i aquest és el millor llegat que pot deixar un mestre, especialment en el nostre temps: aprendre a estimar i aprendre a crear.
La cosa no es va acabar aquí, perquè tot prenent el cafè a la sala de professors l'August em va regalar el dossier que havia preparat sobre el llibre, que també estava molt bé.
Una vegada vaig assistir a una conferència sobre innovació educativa on la persona encarregada, externa al món educatiu, va diagnosticar que el problema del món escolar no és la manca de bons professors sinó que aquells professors que són excel·lents es troben aïllats dels altres professors que també ho són i mancats de cap mena de projecció sobre els altres membres de la comunitat educativa que en podrien aprendre. És una gran veritat. Quan tornava cap a casa per l'AP7 pensava una cosa: quan jo era petit m'hauria agradat molt tenir un professor com ell i és una sort que ara n'hi hagi d’aquesta mena. Tothom els hauria de conèixer i aquest país petit no començarà a ser un gran país fins que comenci a donar-los la visibilitat que mereixen.
Josep-Francesc Delgado
Benvolguts llunàtics,
ResponEliminaGràcies per l'estona tan agradable de l'altre dia. Efectivament, després de la redacció sobre els víkings escrita als deu anys, dos escrits meus més van consolidar en la meva ment que escriure canviava coses.
Ara seria molt llarg d'explicar i per tant ho resumiré. El segon escrit el vaig fer anant a la mateixa classe que als deu anys, però als tretze. Quan jo tenia tretze anys la dictadura s'estava acabant i, com que vivia entre la Rambla de les flors i el barri gòtic de Barcelona, veia moltes manifestacions a favor de la democràcia on la policia atonyinava de debò. Suposo que aquesta violència exercida per la policia d'un estat feixista contra ciutadans que només demanaven aleshores l'amnistia per als presos polítics, l'estatut d'autonomia i més llibertat m'impressionava molt i vaig fer-ne alguna descripció. Aleshores els meus companys, després de sentir-la, es van posar a jugar a manifestants i policies.
Com que el pati de l'escola de Sant Felip Neri es feia a la plaça del mateix nom del barri gòtic els qui passaven per allí ens podien veure. I vés per on hi va passar la televisió belga per casualitat... Es van quedar tan impressionats de com els nois que feien el rol de policia atonyinaven els qui fèiem el rol de manifestant que aquella mateixa setmana ho van treure per la televisió belga per indicar com vivia la canalla en un estat feixista.
I l'inspector del règim va fer una visita al nostre director...
Aquella experiència em va impressionar molt, perquè una cosa era que deixéssim de jugar a futbol un dia per jugar a víkings a causa d'una redacció, i una altra de molt diferent, de més abast, era acabar sortint a la televisió belga.
En canvi el que em va passar als setze anys va tenir un abast diferent, més íntim, però igualment important, perquè vaig utilitzar la poesia per declarar-me a una noia. Com va anar la cosa és massa difícil d'encabir ara i aquí, però el fet important és que em vaig adonar clarament que quan escrivia passaven coses i això em va animar a continuar escrivint.
Aquestes tres experiències no em van animar a continuar pel camí de l'escriptura literària concebuda no com a una cosa purament lúdica i imaginativa, sinó a més com uns instruments que ens canvia per dins i per tant, també per fora.
Una abraçada